dijous, 7 de març de 2013

Un vocabulari català-alemany de 1502


Hans Rosenbach (1470-1530), originari de Heidelberg però resident a Perpinyà, on se’l coneix per Johan Rosembach, és un dels alemanys que han portat a Catalunya l’art de la impremta. Ja ha publicat un bon nombre d’incunables i arcaics d’entre els que destaca la Bíblia parva en català (Barcelona, 1492) i el Llibre dels Àngels de Francesc Eiximenis (Barcelona, 1494). El 1502 imprimeix en la noble vila de Perpinyà un Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Alamany y Lo Alamany Catalan de mida petita (el que avui coneixem per una edició de butxaca). Està pensat per als viatjants, menestrals i mercaders que comercien amb Alemanya. Encara avui, a la façana de l’Ajuntament d’Ulm, al Land de Baden-Wurtemburg, construït el 1370, hi ha l'escut amb les quatre barres com a record d'aquells temps. L’objectiu del vocabulari editat per Rosenbach és aprendre l'idioma sense anar a l’escola. Avui es considera una raresa bibliogràfica i lingüística. És una versió del vocabulari italià-alemany publicat a Venècia el 1477 pel tipògraf Adam de Rotwell. Les entrades no guarden cap odre de tipus alfabètic sinó que es reparteixen per temàtiques. Tenint en compte l’època, no és d’estranyar que comenci amb els termes més elevats: la Deïtat (di Gotheit); la Santa Trinitat -el Pare (der Vatter), el Fill (der Sun) i el Sant Esperit (der Heilig Geist)- el dyable (der Teufel), l’infern (di Hell) o els apòstols (die Zwelfboten). Segueix després amb assumptes de menys transcendència: lo cul (der Ars); lo pixat (das Gesaicht); la merda (der Drek); cagar (Scheissen); lo pet (der Schais); petegar (furczen ader scheissen); dexa un pet (loes ein Schais).

Podem dir que és un vocabulari escatològic en el més ampli sentit: el de la doctrina cristiana sobre les qüestions del més enllà i el de la complaença malaltissa en torn als excrements. Ja diuen que l’escatologia entesa en aquest segon sentit és propi de les societats mercantilistes com la Catalunya i l’Alemanya del moment. Aquí, la dèria per aquests assumptes segueix molt vigent i les festes de Nadal en són l’exemple més clar: el caga tió, el caganer del pessebre i el cagarro de massapà de Reis. Però també expressions com cagar-la, cagum..., cagant llets, cagadubtes, cagamandúrries o fins i tot haver de fer cagar molts culs, que és una forma diferent de dir haver d'alimentar moltes boques. Però tornant a les relacions amb Alemanya, no oblidem que el català és, fins a principis del segle XIV, una de les llengües més importants de la Mediterrània occidental i coneguda a la oriental per mitjà de les conquestes; Ramon Llull agradava molt als alemanys i el frare alemany Tomàs de Kempis i la seva obra Imitatio Christi eren un referent a Catalunya.




Però al vocabulari també hi ha lloc, es clar, per als noms dels colors, els números, els mesos i les setmanes, conceptes de mercaderia, d'or i d'argent, els aliments, les peces de vestir, les armes. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’esperit pactista dels catalans queda obertament palès: treva, feu pau, estigue en pau, pactegar. Tot i que a vegades denota també la intenció d’imposar-se: jo tinc raó o segueix-me. El contacte entre les dues nacions s’allargarà durant segles -enfortint-se els vincles entre les dues llengües i cultures- gràcies a aquest llibre de petites dimensions, ideal per a portar-lo a sobre com es fa avui amb les guies turístiques o els diccionaris quan viatgem.

El 1908 la Biblioteca de Catalunya inscriu un exemplar, l’únic, de la col·lecció Marià Aguiló. És sense dubte un dels volums més importants de la biblioteca. El 1916, el destacat lingüista i estudiós de la fonètica Pere Barnils (1882-1933), que havia estudiat a Alemanya entre 1907 i 1909 i s’havia doctorat a la ciutat de Halle, treu una edició facsímil (Institut d'Estudis Catalans) a partir de l’únic exemplar conegut que hi ha del llibre original (el que va adquirir la Biblioteca de Catalunya el 1908). Hi afegeix una transcripció per a complementar la difícil lectura de la tipografia gòtica i escriu un estudi preliminar a més de citar alguns errors d’escriptura o traducció que a Rosenbach li passaren per alt. El 1991, coincidint amb la presència de la cultura espanyola a la Fira del Llibre de Frankfurt, que no passa per alt a la diferenciada cultura catalana, l’editorial alemanya Domus Editoria Europaea presenta una nova edició a partir de la versió de Barnils. Aquesta vegada és Till Stegmann qui actualitza el llibre de 1916 amb una introducció que es pot llegir en alemany i en català. Stegmann ironitza sobre aquest facsímil de facsímil. 

La tardor de 2002 -500è aniversari- es presenta a Berlín –Jornades culturals de les Illes Balears i Catalunya- un nou facsímil de l’original i únic exemplar conservat. Edita la Biblioteca de Catalunya i l’Institut Ramon Llull. Inclou una presentació de Vinyet Panyella (directora de la BC en el moment). Aquell any es desenvolupen a més un seguit d’intercanvis culturals entre Catalunya i Alemanya com les jornades El Pont Plau de l’Institut Ramon Llull a Berlín o l’Institut Goethe a Barcelona. No cal dir de quina manera s’ha consolidat, les darreres dècades, l’acceptació de la nostra cultura a Alemanya (des de les setmanes catalanes a Berlín el 1978 i la presència a la  Fira de Frankfurt de 2007 com a cultura convidada, fins a arribar al fenomen dels autors contemporanis, sobretot el cas de Jaume Cabré). L'ample estudi de la llengua catalana a les universitats alemanyes és el colofó a aquest apropament primer comercial i ara cultural.