divendres, 16 de novembre de 2012

La desconstrucció de la Costa Brava



La destrucció de la Costa Brava –parcial o general segons com ho vulgui veure el pessimisme del lector- ha estat el resultat, en molts casos, d’una batalla guanyada pels bàrbars als civilitzats. Com que de primeres els bàrbars sempre han vençut als civilitzats, d’ara endavant, per preservar el que encara es pot salvar, caldrà fer com ells i començar a pensar també en la possibilitat de desconstruir -per no dir destruir- tot allò que particularment l’ha espatllada més. Alguns ja han començat, amb resultats molt positius i fins i tot reconeguts internacionalment, com és el cas de la demolició del Club Med al Cap de Creus. Per fi la presa de consciència ha donat pas a l’acció. Però, si ja vivim els temps de corregir el que s’ha fet malament, ¿per què encara sorgeixen propostes de construcció irracionals? ¿No ha quedat prou clar que el que beneficia a uns pocs és efímer i que en canvi el benefici col·lectiu és per sempre? Salta a la vista que ja s’ha construït prou. A la Costa Brava i arreu de l’estat. Espanya té algunes de les pistes d’aterratge més llargues d’Europa i paradoxalment també les més ecològiques, doncs no hi aterren avions. ¿Quantes construccions desmesurades han quedat obsoletes? ¿A quants pobles i ciutats s’ha dotat d’infraestructures innecessàries? ¿Cal recordar el cas d’aquell poble d’Aragó en el qual l’alcaldessa va fer construir una plaça de braus i un complex esportiu de proporcions exagerades i ara els deutes han empobrit la localitat? ¿Cal seguir alimentant l’esperit que ja ha portat el país a una caiguda de proporcions descomunals?

En el cas de la Costa Brava tot comença –però no acaba pas- amb el franquisme, que en el seu afany per protegir el turisme com a substancial font d’ingressos, no va fer molts miraments en la preservació d’aquest paisatge. El turisme de masses va coincidir amb l’esclat del capitalisme (o a la inversa) i també, per tant, les immigracions contundents de treballadors a Catalunya. El resultat de tot això va ser nefast per a la Costa Brava. Si l’hostaleria donava feina als nouvinguts, cosa lloable, les edificacions en molts casos havien d’acontentar el turista i també el treballador. Pel que fa a la construcció, doncs, tot va ser una gran improvisació. Paradoxalment, el veritable capital de la Costa Brava, el paisatge, s’ha gairebé perdut en molts indrets. Josep Pla ja advertia que estaven destruint el país, quan tot just començaven a fer-ho. Per sort la pròpia geografia ha salvat alguns paratges quan no ho han fet les lleis, que al país de la picaresca sempre venen acompanyades de les trampes (Roses, respecte Cap de Creus, seria un exemple de trampa). A favor de la societat civil, dir que la majoria de les iniciatives que han salvat espais han sorgit de plataformes populars.

Toca ara parlar d’un d’aquells casos que encara es pot salvar si s’imposa el sentit comú. Em refereixo a Tossa (aquest és en realitat el seu nom veritable, doncs això de Tossa de Mar, a més d’artificial i servil, evoca un model turístic que ha tocat fons). Tossa, un dels espais naturals més extensos de la província de Girona, sempre ha caminat sobre la corda fluixa, debatent-se entre dos models turístics molt diferenciats. Més enllà del poble, que no ha escapat d’un creixement forçat, la seva costa de llevant i la de garbí estan en molt bon estat salvant alguna excepció. Aquest estiu, el suplement dominical de La Vanguardia es referia a la localitat, juntament amb dos llocs més de l’estat, com un cas excepcional que l’allunya dels índexs d’atur de la mitjana espanyola. L’article apuntava al caràcter familiar dels seus negocis com una de les claus de l’èxit. Em pregunto aleshores, si tot està tan bé, excloent la desgraciada moda de promoure a l’estiu comiats de solter femenins i masculins, que són una mostra de mal gust sense igual, ¿quina necessitat hi ha de tocar res? Si tot funciona fins al punt de despertar l’interès d’un reportatge a La Vanguardia sobre els pocs indrets que escapen del terrabastall econòmic, ¿per què es planteja l’Ajuntament de Tossa la megalòmana construcció d’un port esportiu a Es Codolar -un dels racons més proporcionats a l’escala humana de la costa catalana- i d’edificacions de luxe a les seves immediacions? ¿Que potser és casual que aquest indret inspirés Manuel de Pedrolo per al Mecanoscrit del segon origen? ¿O que hagi il·luminat tants pintors i escriptors?

El 1917 es va inaugurar el far de Tossa, que la població veié com una solució a la greu crisi de la indústria surera de principis del segle XX (això si va ser una crisi per al poble). Sabem que un projecte de camí d’accés al far –rebutjat sortosament per l’alcalde del moment- hagués significat la destrucció de diverses cases medievals i d’una part del portal i de la muralla; en definitiva una greu desfiguració del conjunt monumental tal i com el coneixem avui. Ara, tot i l’incalculable cost econòmic i les dificultats geogràfiques que implica el lloc triat, es parla de construir un port esportiu de luxe al costat de la vila vella i del port natural que ha estat sempre –des de temps dels romans- el petit i entranyable Es Codolar. ¿Cortina de fum, broma de mal gust o ciència ficció? Crec que és una barreja de les tres coses: 33.046 m2 de superfície amb 396 amarres, magatzems, locals comercials i aparcaments per a 400 vehicles, hotel i xalets de luxe i, atenció, un hospital marí de 510 m2 que s’utilitzarà per a la investigació i el tractament de les espècies marines de la zona (és cínic el detall de pensar en els pobres peixos). A més, i aquí entra la ciència ficció, la construcció d’aquestes instal·lacions comportaria l’execució d’un túnel que connectaria el nucli urbà de Tossa amb el port. Només trobo a faltar dues coses: ¿per quan una estació d’AVE i un aeroport internacional a Tossa?

Ja fa masses anys que en aquesta costa maltractada una construcció implica generalment una destrucció, sigui del patrimoni històric, arquitectònic o natural. La majoria de les vegades es tracta d’una desfiguració d’elements que han conviscut durant centenars o milers d’anys. La construcció d’un port implica -a Tossa o allà on sigui- la destrucció de l’ecosistema de la zona: flora i fauna terrestre i marítima i lògicament la qualitat de les aigües. Però parlem, en el cas de Tossa, d’un seguit d’infraestructures descomunals per a un lloc de la seva mida. I no oblidem que la construcció d’un port esportiu d’aquestes característiques implica molt més que això: és una maniobra especulativa per regenerar una zona que no aporta negoci –però si bellesa- i que si no n’ha aportat fins ara ha estat gràcies a la seva obtusa geografia, que espero segueixi essent la seva millor defensa. I cal no oblidar que existeix una Tossa -com passa a tota la Costa Brava- que fora de la temporada turística queda recollida en si mateixa i que la darrera cosa que necessita és un port esportiu. Qui vulgui veure un lloc com Es Codolar només pot anar a Tossa. Qui vulgui anar a un Club Nàutic pot fer-ho a Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Platja d’Aro, Palamós, L’Estartit, L’Escala o El Port de la Selva. Crec sincerament que Tossa té valor per si mateixa i no crec que un port artificial a Es Codolar –trencaria irreversiblement l’harmonia de la costa de garbí- sigui el millor per al poble. No ens equivoquem: potser serà el millor per a un quants, però mai el millor per al poble i la seva particularitat estètica.

Tant si el primer home que va posar els peus a Tossa ho va fer per mar o per terra, devia emportar-se una grata impressió en descobrir el cap guanyant-se la mar, la badia i les muntanyes que la protegeixen. És normal que s’hi establís; és un lloc geogràficament perfecte. Espero que així sigui per molts anys.



Enllaç plataforma Aturem el Port (Tossa): http://aturemelport.blogspot.com.es/





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada