dijous, 29 maig de 2014

Tot el que havia de succeir a Andorra va succeir entre 1933 i 1943




       Amb això no vull dir que des dels primers pobladors prehistòrics de la Balma de la Margineda de fa 10.000 anys fins a l’obertura de Burger Roc a Canillo el 1999, passant per la llegendària fundació del país per Carlemany el 805 la històrica és del segle XIII, amb la signatura dels Pareatges entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix o l’actuació de Miles Davis al festival d’Escaldes, només hagin ocorregut coses interessants a Les Valls en el període citat. El que passa és que durant aquests deu anys hi ha una concentració de fets inusuals als que cal endinsar-se.     

Llegeixo que Andorra va aconseguir mantenir-se neutral fins i tot durant la guerra de Successió espanyola. Això dóna una idea del seu grau d’independència secular, només trencada a curts períodes. També la inexistència de castells o fortaleses (o runes dels mateixos) indica que ens trobem davant d’un poble pacífic. El record més palpable del seu passat són les bordes, ara convertides en restaurants o museus. Els museus són, tanmateix, un perfecte indicador del pacifisme del país. Res relacionat amb les armes o la guerra sinó amb els elements que més semblen caracteritzar el país els darrers anys: l’electricitat, el perfum, el tabac (es cultiva aquí des del segle XVII), la motocicleta i l’automòbil i fins i tot un museu de la miniatura (molt adient per a un país de mides reduïdes). El més violent que hagi succeït mai al país dels Pirineus segurament fou la construcció d'una plaça de toros a Escaldes el 1961, als principis del turisme massiu.





Si repeteixes el nom d’Andorra moltes vegades seguides acaba sonant a topònim entre el basc i l'aragonès. Passa el mateix amb alguns noms de l’Alt Pallars com Àrreu, Boren, Isavarre, Esterri, Unarre, Escalarre, Besan, Llavorre, Baiasca, Bonestarre, Surri, Ginestarre, Arestui, Lladorre, etc. Però a Andorra no s’hi parla euskera sinó portuguès, tot i que ja se sap que la única llengua oficial d’Andorra és el català i que l’únic país del món que té el català com a llengua oficial és Andorra (si als portuguesos no els fa res). Hi ha moltes altres coses que em desperten la curiositat d’aquest coprincipat parlamentari de poc més de 78.000 habitants i que és possiblement l’únic al món que comparteixi dos caps d’estat (a més ininterrompudament des dels Pareatges citats del segle XIII). Per sobre de tot m’intriga la vida sexual dels seus habitants i si tenen o no lloc al cel després de morir (possiblement sí, doncs un dels dos caps d’estat és un bisbe catòlic i a més el joc i la prostitució hi estan prohibits), però això caldrà deixar-ho per més endavant.

El que vull tractar ara és aquesta Andorra en la que sembla que mai no passi res. En realitat és exactament així. L’explicació és que tot el que havia de passar-hi va ocórrer entre 1933 i 1943. Sembla mentida que deu anys donin per tant en un país d’aquestes dimensions, però així és. 1933 és l’any del que coneixem com la petita revolució andorrana. Tot va començar quan els coprínceps d’Andorra –el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell van desautoritzar un seguit de decisions preses pel Consell General (que té els seus orígens en el Consell de la Terra, de 1419). El 5 d’abril d’aquell any un grup de joves que reclamava el sufragi universal va irrompre al Consell General, a la Casa de la Vall. El 10 de juny els coprínceps van destituir el Consell mitjançant el Tribunal de Corts. Per tal de mantenir l’ordre, els coprínceps van enviar un destacament de gendarmes francesos sota el comandament del coronel René Baulard. Tot allò era un reflex dels canvis polítics dels països veïns en aquells primers anys 30 i en sortí almenys el sufragi universal masculí (el femení s’aconseguia el 1970).

La crisis de 1933 porta a alguns oportunistes a mirar de beneficiar-se’n. Aquest és el cas sonat de Boris Skosyrev, nascut a Lituània i fill de la petita noblesa russa. Boris havia fugit de la revolució russa i després de viure a Anglaterra i Holanda va arribar a Andorra el 1934. Un desorientat Consell General el proclama rei d’Andorra després d’escoltar les seves propostes de reforma de l’economia interna. La proclamació es produeix el 7 de juliol d’aquell any després d’una votació en la que només un conseller vota en contra. Tan sols dues setmanes de regnat passaran abans que el bisbe d’Urgell, com a cap d’estat, digui la seva. Actua sense miraments. Envia la Guàrdia Civil i els agents condueixen Boris I a la frontera, sense la més mínima oposició dels seus súbdits andorrans. Sabem que serà portat a Barcelona i que durant la segona guerra mundial farà d’intèrpret per a l’exèrcit alemany en les seves campanyes a Rússia i que allà serà fet presoner per aquells dels que va fugir el 1917: els bolxevics. Morirà aquest rei de breu i fantasiosa monarquia el 1989, un mal any per a algú tan contrari a la Unió Soviètica.       




Tot i ser neutral durant el conflicte hispànic, és cert que el Principat va assumir un paper paternalista en acollir a gent de dreta o d’esquerra segons com anava la guerra en territori català. Per cert que acabada la guerra civil espanyola, el 1939, es realitza la primera emissió de Ràdio Andorra. Aquell mateix any Franco venç i la inèrcia el porta a intentar apoderar-se també d’Andorra, fet que és rebutjat pel propi coronel Baulard, que havia estat enviat novament per desig dels coprínceps per a garantir la seva neutralitat i independència (s’hi està amb els seus gendarmes fins 1940, doncs comença aquest any la guerra entre França i Alemanya).

La segona guerra mundial converteix de nou el país en refugi de molts. Al ser lloc de pas entre França i Espanya però no estar regit per l’amistat de Franco i Hitler, representa la salvació per a molts jueus i altres que busquen un amagatall temporal per arribar a destinacions més llunyanes i segures. En aquest sentit s’ha de dir que el govern i la societat civil andorrana van portar-se magistralment amb els fugitius en forma de passadors i cadenes d’evasió (el cas de l’hostal Palanques de La Massana, inaugurat feia molt poc (1935) mereixeria un text a part). Tot i així arribaria a haver-hi més tard una ocupació dels alemanys –pacíficaportada a terme pel Pas de la Casa, el 1942, després de fer-se amb la França de Vichy. Hi ha un moment per tant en el que coincideixen a Andorra soldats alemanys, gendarmes francesos i guàrdies civils (els dos darrers cossos amb l’objectiu d’acabar amb els maquis que s’amaguen a les muntanyes properes). Amb la darrera execució pública legal portada a terme a Andorra, el 1943, acaba aquesta dècada tumultuosa.  

Ja sé que hi ha altres fets d’enorme importància que queden fora d’aquest decenni, com per exemple –i no deixa de ser de summa importància per a la seguretat nacional– que l’any 1958 Andorra signi formalment un tractat de pau amb Alemanya. (Com que el Principat, integrat a França aleshores, havia quedat oblidat al tractat de Versalles (1919), acabada la primera guerra mundial, els dos països, Andorra i Alemanya, havien estat legalment en guerra fins aleshores.) 








divendres, 14 març de 2014

Map of Writers (II)






Map of writers 
Map of writers is a game that mixes literature and photography in which nine female photographers from nine international cities have participated, either as residents or visitors: Valeria Schwarz (Berlin), Dàmaris López (Barcelona), Cristina García (Hamburg), Betiana Bellofatto (ciudad de México), Raquel Olivas (Paris), Amelie Louys (København), Gal·la Arenas (Montréal), Andrea Bravo (Santiago de Chile) and Mercè Salom (Lisboa).
See the dossier about this project here : Map of writers
Of a total of seventy two shots that make up the project, this dossier offers a small sample of one photograph per artist/city, from the following authors: Grimm, Dante, Ibsen, Hugo, Dumas, Kierkegaard, Verne, Boccaccio and Pessoa.


dijous, 13 febrer de 2014

La importància de les "parrilladas" (II)




Gràcies a la col·laboració de Ramon Serra i la de l'Ajuntament de Tossa, el restaurant Sa Muralla (ara ja puc citar el nom) ha rectificat i mostra de nou la placa que recorda que André Masson i Georges Bataille van viure allà.

El mateix Ramon Serra m'ha fet arribar una fotografia testimonial d'aquesta bona  notícia per al patrimoni i la història de Tossa.